divendres, 23 d’octubre de 2009

Post #18: Ahir plovia


Si éreu en algun punt de la geografia catalana ahir 22 d'octubre (felicitats!) teniu molts punts per haver rebut una quantitat gens menyspreable de precipitacions al damunt. Ah, que no us en vàreu assabentar? Aquí teniu la prova:


Tal i com anuncien a Meteo.cat, sumeu 2 hores a la que apareix al damunt. Sembla un tros de la peli "Armaggeddon".

Com sabeu, que plogui al país de forma monsònica no és una cosa que passi cada dia, i menys a Barcelona, i d'aquí aquella vella excusa: "no hi estem acostumats". Bé, MENTIDA podrida.
El nostra clima és 100% mediterrani, cosa que si recordeu allò que estudiàvem a ESO, vol dir que es caracteritza per precipitacions irregulars i puntualment abundants en determinats mesos de l'any.

Un altre tema és que les infraestructures catalanes facin pena, començant pel clavegueram de les modernes places de ciment pre-Hereu fins a les arcaiques catenàries de RENFE
. No sé com van acabar les places de ciment, però RENFE va fallar, com ja és habitual en aquestes ocasions: un tall de tensió a l'Estació de Garraf (sic) va tallar completament la circulació de trens entre Barcelona i Sant Vicenç de Calders.
Un desafortunat testimoni de l'incident em va comentar la penosa situació de quedar-se atrapat prop d'una hora, dins un tren sense llum, a l'interior d'un túnel, sense megafonia o cobertura de mòbil. Sense comentaris...
més raons per voler la independència.

Per cert, el metro de Barcelona també va fer figa, Paral·lel i Sants semblaven escenaris del Half-Life! La impressió que amb els anys els avenços tecnològics no han repercutit visiblement en el sector de la construcció -en especial en la qualitat i la duració de les grans infraestructures públiques- és només meva?

dijous, 22 d’octubre de 2009

Post #17: The Big Picture

.Ballarines del Ballet Nacional de la Xina interpretant una obra patriòtica-comunista


Avui trencaré el silenci d'aquest espai per presentar-vos -si és que no el coneixeu ja- un bon exemple de fotoperiodisme modern, precisament quant ens aquests darrers temps corren les veus de la crisi del sector. Té format de fotobloc, i és The Big Picture, allotjat al diari Boston Globe. Es publiquen diverses entrades per setmana que consten bàsicament d'una trentena o quarantena d'excel·lents fotografies sobre temàtiques d'actualitat, o històries més aviat desconegudes, principalment geopolítiques.

A diferència d'altres publicacions, en què una llarga crònica d'actualitat és acompanyada per algunes fotografies que la il·lustren, en aquest cas els cronistes són els fotògrafs i l'encarregat de triar-les -Alan Taylor-, ja que el text no excedeix les 5 línies per cada peu de pàgina. Ara bé, la qualitat fa vàlid el refrany que "una imatge val més que mil paraules". Les fonts, principalment, les grans agències: AP, Reuters i Getty Images, però també fotògrafs professionals que en cedeixen la llicència.

Feu-hi una ullada, no us deixarà indiferent. En el moment de publicar aquesta entrada, el reportatge de portada il·lustra amb cruesa les conclusions del darrer informe de nacions Unides sobre les drogues al món, però la imatge que annexo en aquest post -per exemple- pertany a un article sobre el seixantè aniversari de la República Popular de la Xina que actualment té prop de 1400 comentaris.

Salut!

Fotografia: REUTERS / Jason Lee

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Post #16: A l'estiu, festes majors (i 2)



Com sempre, intento allunyar-me d'allò del valor de l'actualitat immediata, bàsicament perquè la mandra i el temps sempre em fa la traveta i m'ho impedeix. Com mantenia al post anterior, penjo unes quantes fotos de la Festa Major de Vilafranca d'aquest any 2009. Hi ha certa vocació d'intemporalitat, d'aquí el recurs suat -però sempre efectiu- del blanc i negre.

Us deixo en aquest vincle de Flickr! l'àlbum de fotos, que podeu veure també com a passi de diapositives (més còmode) aquí.

Au, ja direu!


dimarts, 11 d’agost de 2009

Post #15: A l'estiu, festes majors

.

Pausa a la ja de per sí pausada activitat d'aquest bloc, amb uns minuts fotogràfics, en aquest cas de la Festa major de Llorenç del Penedès. La de Vilafranca del Penedès, la més típica de Catalunya, a finals de mes, també tindrà òbviament una secció especial ;-)

Podeu veure una petita selecció de 21 fotos al meu Flickr en la vista habitual, com a passi de diapositives aquí. Comenteu i suggeriu lliurement. Aprofito per agrair en Pep i la seva família la seva generosa invitació de cap de setmana, i si voleu que faci el mateix al vostre poble en podem parlar!

Salut i bones vacances els afortunats que les estigueu gaudint!

dijous, 2 de juliol de 2009

Post #14: No me'n puc estar, de fer-vos arribar això


El mèrit no és meu, sinó d'en Saül Gordillo. Article de capçalera que podeu trobar a l'AVUI aquí.


Dinamitar la política d'exteriors

Saül Gordillo / Periodista www.saul.cat

Els partits i els mitjans espanyols i catalans que mantenen l'ofensiva contra la política d'exteriors del govern de Catalunya no tenen cap escrúpol. Si el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira hagués assistit als funerals de Vicenç Ferrer a l'Índia l'haurien atacat de la mateixa manera que han criticat l'austeritat de la delegació catalana. Haurien dit que era un dispendi excessiu en temps de crisi, i que amb els diners del viatge oficial s'haurien pogut adoptar tants nens o fer tantes aules o pous. Quan Carod va visitar Ferrer a l'Índia, les despeses van aparèixer als diaris. Ara, en canvi, no he sabut trobar en cap mitjà el cost del viatge del president del Congrés, José Bono, i la seva senyora, en avió Falcon de l'exèrcit. Aquesta és la diferència entre la política d'exteriors espanyola i la catalana, entre l'acceptació de les despeses d'un Estat i la intransigència respecte a les d'una nació que ha de demanar perdó per cada viatge que fa. Si els governants catalans malgastessin diners públics, s'entendria l'obsessió mediàtica, però no és això el que surt als mitjans. La notícia sistemàtica del cost de viatges institucionals, lloguer d'ambaixades o equipament de vehicles oficials és d'una gran misèria, únicament explicable per la pretensió de dinamitar qualsevol intent de bastir una política d'exteriors desacomplexada.

Jordi Pujol va ser reconegut com a estadista. El seu carisma, bagatge intel·lectual i domini d'idiomes suplia una política d'exteriors precària. La manca d'estructures d'Estat en el front internacional quedava dissimulada per les habilitats personals del president. La picaresca dels seus viatges arreu del món, que Ramon Pedrós va recollir en un llibre, era vista amb simpatia i admiració. Enganys als ambaixadors espanyols, senyeres de camuflatge i càmeres de fotos d'amagatotis a la Casa Blanca són flaixos d'una presidència que no tornarà. Pujol va plegar, i Catalunya va perdre l'estadista respectat mundialment. Llàstima que no deixés estructures fermes i inamovibles de projecció catalana a l'exterior. Perquè, si després de 23 anys els deures estiguessin fets, avui ningú no qüestionaria viatges ni ambaixades.


Post #13: El disseny gràfic a les eleccions europees (a Catalunya), segona part


Seguint el meu desastrós ritme d'actualització de continguts d'aquest bloc, avui retorno a la càrrega amb el repàs al disseny gràfic de la campanya de les europees passades, ara que ja és un tema completament intranscendent.
Com que és un tema que només desperta interès (i poc) durant els dies de campanya, serà una mica més complicat enfocar-lo, però es farà el possible.


CiU: Ramon Tremosa

La jugada de CiU amb Tremosa ha estat força hàbil. D'una banda ha fet un pols amb Esquerra presentant l'únic candidat que -a nivell català i en clau catalana- estava a la seva alçada, i els va sortir prou bé (de fet el van presentar abans que ERC, i molts hauriem preferit que tant ell com en Junqueras hi anessin de bracet a Europa, però això ja és un altre assumpte, una estratègia que ens reservem per un altre dia). D'altra banda, CiU s'ha tret de sobre un d'aquells personatges que li pot resultar incòmode en determinats contextos de connivència amb l'enemic i sectors espanyolistes de la coalició, tot allunyant-lo de l'epicentre del terratrèmol.
De fet, si consulteu la pàgina web Convergència i Unió (www.ciu.cat) no veureu cap referència al candidat, ni tan sols als blocs i pàgines referenciades a la portada, on si que apareix -en canvi- Xavier Trias. Aposta estratègica doncs.



Anem al gra! El cartell de Tremosa és terriblement convencional. No conservador, compte: val a dir-ho, intenta arriscar-se i aportar tocs de modernitat, però massa vistos ja.
M'explico:
D'una banda, a dalt, un gran "ARA" -eslògan suat- encapçala el cartell i actua alhora d'aura/corona d'espines del candidat, un Tremosa que ha estat fotografiat amb cara de bon noi, una candidesa allunyada de l'ira continguda que emprava en els seus encesos escrits de crítica econòmica i fiscal a l'estat espanyol, als quals ens tenia gratament avesats abans d'esdevenir candidat de CiU a les europees. Una llàstima.
Seguidament, veiem adherit un "CAT", com aquells que molts enganxen a les matrícules edls seus vehicles, tot desafiant la prohibició, cosa que dóna un toc de transgressió un pèl extravagant i alhora ens evoca una imatge familiar per a molts. Una autèntica llàstima que CiU, durant els seus nombrosos anys de govern a la Generalitat, no aconseguís ni el distintiu nacional ni el principatí, ni li interessés gaire aquesta exhibició folklòrica.

Ja hem parlat de l'aspecte del candidat, val a dir que el seu nom apareix força petit i a mà dreta del seu rostre. una indirecta? En tot cas es refia de la campanya publicitària del partit per fer-lo conegut, un risc a tenir en compte.
Si fins ara no hem vist cap sorpresa, la resta del cartell tampoc ens sorprendrà. Bé, una mica. "Suma +" (deixant a banda que els d'Unió devien estar convençuts que aquest home restava, més que sumar) sembla ben bé un plagi del logotip del diari Avui, tant per la tipografia emprada com pel signe "+". Altre cop, s'intenta buscar referents que resultin familiars al votant? Estem parlant del mateix dissenyador? Especulacions al capdevall, però estranyament sospitoses. No em feu cas.

Finalment, dos detalls: En primer lloc, l'hibridació del logo del partit amb la bandera europea és nova en la trajectòria de les europees del partit (podeu trobar els cartells de campanyes anteriors aquí) però força lògica i natural tenint en compte el color d'aquest: jugada intel·ligent i que en certa mesura s'assembla a la incorporació de la senyera a la part baixa, tot i que substituïda pels estels grocs. Aviam si els agrada i a les properes espanyoles hi posen al bandera de l'estat veí.

En segon i darrer lloc, el que no és nou són els colors del cartell. El blau ja el coneixem, però el taronja també. Recordem que aquesta combinació de colors ha estat també utilitzada per Partit Popular en moltes ocasions, però també Guardans el va utilitzar de fons quan aquesta es va estrenar com a referent visual del partit. Sembla ser una tendència relativament popular a Europa entre els partits liberals i conservadors, cosa que es deu associar amb certs tòpics del segle passat en termes de disseny. Agraïm des d'aquí que Xavier Trias, a Barcelona, tingui dissenyadors més atrevits i no tant carques -cosa que contrasta, dit sigui de pas- amb el que representa la seva persona.

Ah, me n'oblidava! El seu cartell va ésser l'únic que no es va arribar a penjar físicament al carrer el primer dia per part del candidat. Es veu que ho van fer de forma virtual, i és que aquests de CiU són pijos fins i tot per embrutar-se les mans! ;-)
Crec que no em deixo res. Aviat, més!

dilluns, 8 de juny de 2009

Post #12: El disseny gràfic a les eleccions europees (a Catalunya), primera part


Tot seguint amb l’anàlisi discretet i poc professional que ofereix el meu bloc, avui us exposaré els quatre pensaments que m’evoca el disseny gràfic que ha embolcallat les propostes dels principals partits que han llançat les seves candidatures a la confiança dels electors catalans, ara que ja s’ha acabat i que
tots els partits sense excepció han guanyat.


D’entrada, val a dir –com ja imaginàvem- que la originalitat no és el punt fort dels diversos partits i coalicions. Podríem dir que –de manera similar al que ocorre a l’administració pública o a les grans organitzacions i empreses familiars de tota la vida- el risc d’adopció dels nous formats i mitjans de publicitat pesa massa, i per tant s’arrosseguen vicis vells i mètodes arcaics en la difusió.
És cert que la política no dóna massa joc a l’enginy, i que l’ús de tècniques provocatives pot escandalitzar o incomodar a parcel·les considerables d’electorat d’alguns partits, i és clar, en l’eterna cerca del centre polític, fer segons què seria com llençar-se pedres al teulat.
En fi, prou donar voltes, obrim foc!


PSC: Maria Badia

Dona que s’ha donat a conèixer per una regular habilitat oratòria i un discurs gens improvisat o espontani, forjat als soterranis de construcció socialista i pensat per batre el PP, menystenint la resta de partits -potser exceptuant CiU- com l'elefant ignora la rata, en una marea de bipartidisme ignominiós. Un discurs, s'ha de dir, de bones paraules, narcotitzat i més ponderat i de bon rotllo que el que tenia la campanya que l’acompanyava: de caire agressiu, visualment impactant i frontista.
Val a dir que el gran pensador de la campanya “si tu no hi vas, ells tornen” deu ser amic íntim del senyor Zaragoza o Iceta (o són ells mateixos) perquè no prou contents amb l’ús que en van fer a les anteriors eleccions catalanes, ara hi ha tornat: “poden treure’ns de la crisi els que ens hi van ficar?”, una pregunta retòrica que fan amb el signe d’obertura de clàusula interrogativa, cosa totalment incorrecta en català. Tots podríem pensar que després del pacte contra natura PSE+PP a Euskadi això seria fer el kamikaze, però la lògica no és quelcom que abundi al carrer Nicaragua. Així els ha anat.

Al gra: Photoshop abundant els primers dies; blanc i negre els segons. I molt de roig. I el clatell de Vidal-Quadras. Una mica esperpèntic tot plegat. Ara bé, el Mont Rushmore de candidats de dretes europeus Chirac, Aznar, Berlusconi, Kaczyński i l’europeíssim Bush (sic)- és visualment fantàstic, impactant, genera aquell dubte raonable de si estem veient una il·lustració hiperrealista a l’estil del Financial Times o el Wall Street Journal, o una foto alterada amb habilitat, al més pur estil dels anys 40 i el treball soviètic. Bons mestres, servint líders una mica exaltats. Si fa no fa com en aquest cas.


Per cert, val a dir que en un mes de postejar quasi a diari al seu bloc personal (http://www.efutur.eu/mariabadia/) aquest només ha rebut quatre (4!) comentaris, dos dels quals respostes de la Maria als dos primers, un dels quals, al seu torn, anava sobre un tema que res a veure tenia amb les eleccions europees. Imagineu la feina i cost econòmic de videobloquejar amb tanta freqüència –especialment els darrers 20 dies- per aquest mediocre impacte sobre la ciutadania. Molt provocador no devia ser tot plegat.

Un evident sarcasme que contrasta amb la enorme rellevància que els candidats volen atribuir a les eleccions europees, sovint xocant amb la indiferència ciutadana generalitzada.