dimarts, 4 de novembre de 2008

Post #11: El disseny gràfic a les eleccions dels Estats Units

Molt s'ha escrit darrerament sobre les eleccions als Estats Units d'America, segurament molt més del que mai s'havia escrit sobre un procés electoral aliè als comicis catalans o espanyols, tot i que no tinc cap dada estadística rigorosa que recolzi aquesta afirmació més enllà de la meva intuïció i observació empírica. Primer van ser els cops de colze entre Hillary Clinton i Barack Obama, ara la cursa final entre el senador d'Illinois i John McCain, i entremig tot de detalls entre anecdòtics i estúpids d'ambdós i de les seves mans dretes, passant sovint per la irrellevància més extrema.

En tot cas, no és cap disbarat dir que darrerament es parla tant o més d'Obama que de Montilla, per exemple, i ni que sigui per proximitat, això a vegades fa una mica de ràbia (com bé sap algun company a qui ho he comentat sovint)

Hi ha diverses raons que per aquesta sobredosi de campanya política fins ara relativament llunyana. Una de plausible és que en un món on la informació que pot arribar a l'usuari s'ha multiplicat de forma exponencial, ja sigui mitjançant els canals habituals o els nous, i que aquests ja no tenen el control d'una notícia exclusiva durant més d'uns minuts, cal oferir informacions noves, diferents, o simplement més quantitat de dades per saturar la demanda insadollable de la clientela (i omplir diaris, pàgines de blocs o hores de ràdio i televisió).

Una altra de complementària és que en un món global, el poder o manca de poder dels Estats Units -i no parlo només del poder econòmic o militar, i per extensió polític, sinó més específicament de la seva supremacia cultural- és més present que mai abans, i que fàcilment arriba a tots els racons del globus de forma més o menys descarada i s'hi instal·la amb comoditat, i per aquesta raó convé saber què s'hi cou i com ens podrà influir (sobre això prometo publicar un article properament, alguna cosa així com "Multiculturalisme guai vs preservació identitària en una nació sense estat").

Sigui quina sigui la raó, sembla que és inevitable, de vegades, fixar-se en què passa als Estats Units i fins i tot copiar descaradament models aliens força inexportables, sigui a nivell de mobilització en campanyes electorals -tipus neocon David Madí, àlies el convergent del DVD-, per raons de discurs polític -com l'altre neocon Artur Mas, àlies el profeta de la laca i el canvi inconcret-, o per estudiar fórmules per combatre l'abstenció electoral i la indiferència cap a la política i els polítcs -com ha fet...- emm...no, no conec cap polític que ho hagi fet això :-P

No pretén aquest post fer un anàlisi comparatiu dels sistemes electorals americà i català, i ni tan sols del comportament ciutadà en comicis electorals; en el primer cas perquè ja hi deu haver força literatura, i en el segon perquè seria una feinada i donaria per un llibre i una col·laboració amb sociòlegs (si em llegiu, aquí teniu un politòleg, podeu posar-vos en contacte amb mi que farem calerons). El motiu d'aquest escrit, més enllà de compartir-vos aquesta reflexió, és el de comparar la imatge gràfica de la controvertida -pel seu finançament- campanya del candidat demòcrata, que ha apallissat visualment la sel seu gris rival republicà, amb la catalana.

Personalment, i si la memòria no em traeix, un partit política català no elabora més de dos o tres models de cartells diferents al llarg d'una campanya electoral (i precampanya). És cert que en alguns casos, un mateix model de cartell té missatges diferents, o un mateix missatge empra imatges o fotografies diferents, però no es distingeix habitualment per ésser trencadora, ni tan sols memorable. Essencialment això és així perquè la concepció de la publicitat electoral és una i no és una altra: es tracta de veure el ciutadà com un animal estúpid, que no és capaç de recordar més de dues o tres idees de cada candidat, i sobretot d'alimentar els estereotips i revifar les idees preconcebudes.

Normalment es redueix tot a la fotografia del candidat -feta amb més o menys gràcia o Photoshop- i un eslògan poc enginyós, que es balanceja entre "aquest em sona" i l'"aquest no vol dir res". En un racó trobem el logotip o les sigles del partit, i al cap d'hores d'haver estat penjat, acostuma a estar: estripat (1), encartellat per algú altre al damunt (2), guixat amb sarcasme o mala llet (3). Llavors, perquè la propaganda política no esdevé un art visual que mereixi ésser conservat amb certa independència de la ideologia política?



En fi, que tot aquest rotllo té com a finalitat mostrar-vos un petit extracte de la galeria d'"Artists for Obama", un recull de cartells que també es podrien qualificar d'obres d'art, per donar suport a la candidatura d'Obama a la presidència dels Estats Units, molts dels quals si acabessin en una paret potser serien curosament desenganxats per penjar-los a la paret de casa enlloc d'ésser brutalment esquarterats.

De fet aquests cartells estan a la venda a la seva pàgina web en edició limitada, i els ingressos que se n'obtenen van dirigits a finançar la campanya. Al contrari dels cartells catalans, només alguns d'ells s'acullen a l'eslògan oficial de la campanya ("Hope", esperança), mentre que la resta es basen en tècniques d'impacte més directe i no necessàriament basat en les fórmules polítiques convencionals, aportant allò que buscava el senador: una imatge nova, fresca i juvenil per comabtre Bush i McCain, més potent que moltes de les paraules que haurà pronunciat Obama durant la campanya (una bona imatge sovint val mes que mil bones paraules)

Val a dir que poques coses són tan expressives com una publicitat ben feta, fora dels clixés de la propaganda política, fonamentada en les bones pràctiques del disseny gràfic, i no en les mires curtes del comissari polític de torn. Si alguna cosa podem aprendre de la campanya electoral americana sense caure en una comparació odiosa o en una importació d'idees fora de lloc és aquesta. Tan de bo algú ho llegeixi i s'ho curri!

Si en voleu més, feu una ullada a aquest parell de pàgines, de les quals he extret els cartells de dalt:

http://store.barackobama.com/Artists_for_Obama_s/1018.htm
http://www.thenewhope.us/


Font:
http://www.evasion.cc/blog/comments/designer-obama-poster/


dimarts, 2 de setembre de 2008

Post #10: Fusió dels sectors crítics d'Esquerra


En vistes de la notícia que ha aparegut en diversos mitjans, s'ha començat a parlar d'una fusió d'esforços dels sectors crítics vers la direcció d'Esquerra:
Esquerra Independentista i Reagrupament.

Us deixo la resposta al correu d'un company que em demanava el meu parer, i de passada actualitzo el bloc:



Hola Pere!
No se que t'han contestat els companys, per tant em deslliuro de les intoxicacions. Intentaré construir un discurs raonable i intel·ligible, no sé si me'n sortiré, després m'expliques que en penses:

En primer lloc em centro l'acord d'Entesa:

Esquerra (Republicana de Catalunya) darrerament no belluga fitxa, fins i tot quan tots nosaltres -gent de criteri gens dubtós ni contaminat per la cúpula- coincidiríem que estan/estem pixant notablement fora de test. Els socis de govern ens prenen el pèl: el PSC/PSOE ja ho sabem, ho ha fet sempre, ens intenta fer menjar gripaus per tot arreu, i més concretament al Penedès ens els vol fer entrar sense vaselina amb el tema de la vegueria, el CIM o d'altres.
Ara a l'embat enculador s'hi uneix Iniciativa-Verds, del qual inicialment no dubtàvem tant, pq són suposadament gent d'esquerres, com nosaltres, malgrat que més centrada en altres propòsits que no necessàriament la independència dels Països Catalans (que hauria d'ésser, a banda dels temes socials, el principal motor del nostre partit). Dinamiten l'estratègia del front comú, ignoren en Carod (d'acord, no són els únics :-P) i cauen en un ridícul espantós, que de retruc ens afecta.
Personalment, i tot i que de bon principi m'hi oposava, crec que els socialistes ja estan anant massa lluny: són un company de viatge que no ha malgastat CAP ocasió per enfonsar-nos en el fang, i al contrari del primer tripartit, ara ni obrim la boca quasi. o ho fa en Ridao que no borda gaire fort. En tot cas cal fer callar d'una vegada les veus cada cop més nombroses que som un partit més, sense ambició, que llepa el cul als sociales, ens hi va la reputació. Ara com ara, és millor un Dragon Khan -breu i intens si cal- que uns cavallets de fira.

Ara, pel que fa a l'estratègia:
Cal aprofitar les oportunitats que el destí ens brinda, les calamitats i errors contrastats dels governants espanyols, les balances fiscals, els pressupostos de l'estat, els més que possibles retalls socials, la crisi econòmica... però també les parts positives, com l'entusiasme de les plataformes civils, de les invitacions de dirigents d'altres partits, la debilitat d'uns altres, i sobretot l'inequívoc creixement de l'independentisme, tant gran que fins i tot sobrepassa el seu motor, que és Esquerra.
Cal fer quelcom, i és possible que això passi per un sacseig més fort a la direcció d'Esquerra. Un 18% d'EI és poc, Reagrupament ha cessat l'embat després del Congrés Nacional, i malgrat que en aquell moment el pes -ja força combinat- d'ambdós corrents va ser prou com per introduir canvis de pes en l'estratègia teòrica del partit (ponència, vaja), ara s'ha malgastat. Crec doncs, que si es va poder coincidir en un 90% per aprovar la ponència també podrem consolidar una estratègia comuna en una aliança entre EI i Rcat.
De la mateixa manera que la gran majoria de catalans (en el sentit de gent que s'estima, més o menys, aquest país, i no perquè tingui unes platges maques, ja m'enteneu) demana que les forces polítiques i socials catalanistes s'uneixin per aconseguir l'OBJECTIU COMÚ de l'autodeterminació, nosaltres hem de ser capaços d'estar units internament per consolidar una estratègica comuna i conjunta de pactes, aliances puntuals, o si s'escau, canvi de coalició de govern. Si és el que el votant, o potencial votant -o afí- ens demana, li hem de donar.

I sobre Reagrupament:
Aquí em limitaria a citar el post de'n Pere. Discrepo sobre l'estratègia de Reagrupament, però no sobre el seu objectiu final. Estic força convençut que el gruix dels seus militants, descartant aquí els oportunistes, els cremats amb la direcció, els boicotejadors i alguns dels xenistes (no se quin percentatge representen, però vull creure que no majoritari) són gent compromesa amb el país, però cansada, fins i tot esgotada, amb els petits passos errants d'Esquerra, que hauria de liderar el creixement de l'independentisme, i no ésser-ne només un afectat secundari. El que ens cal és valentia, i ni que això ens dugui a equivocar-nos serà agraït pels nostres militants, i d'altres que no ho són. Recordeu quan en Carod es va reunir amb ETA, per exemple. Són accions a vegades qüestionables, però tothom els reconeix valor, esforç i compromís, i redueix les xafarderies sobre l'estima dels nostres càrrecs per la poltrona, que per exemple no poden caure sobre gent com l'Uriel Bertran. No treuran els tancs, no patiu; no ens empresonaran, què més voldrien... No som hooligans ni militants de CAJEI, podem fer coses grans, molt grans. Aprofitem doncs l'eina, que és Esquerra!

Ara ens cal traçar un full de ruta per assolir la independència. Un full seriós, no un 2014. Cal poder deixar un aliat de govern a l'estacada si s'ho mereix, ni que això ens suposi la seva esbroncada. Oblidar els favors i construir el país. Oblidar les amenaces i constriccions constitucionals. La Llei de Referèndums és la ultima que necessita que Esquerra estigui al costat d'uns mateixos aliats. Després ja només comptaran les majories parlamentàries -siguin quines siguin- per plantejar els qüestions claus pel nostre poble, i la majoria social, que les votarà a favor.
I si això ho compartim amb Regarupament, que sembla que si, llavors busquem una bona aliança estratègica, pressionem la direcció, trenquem barreres, denunciem l'estat espanyol a Europa, busquem aliats internacionals, deixem-los en ridícul, i sobretot, engeguem-los a la merda. Sense complexos. Vull veure el meu país (com a mínim el Principat) lliure i sobirà; sé que no sóc l'únic, només ho hem de dir amb una sola veu.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Post #9: Google Reader i el sharing d'articles

Reprenc els escrits al bloc amb una reflexió i un suport incondicional:

En primer lloc val a dir què he caigut en allò que llargament havia temut i que m'havia frenat de crear un bloc abans: la manca d'actualitzacions. No és que no tingui inquietuts, ni ganes de plasmar el que m'indigna, m'agrada o em sorprèn, però no ens enganyem: sempre hi ha algú (o quasi sempre) que se t'avança i diu allò que vols dir abans, ni que sigui amb altres paraules.
Això em recorda la meva infància, quan pensava "de què coi podria fer el récord Guinness?" (com ara, el record Guinness de saltar a la pota coixa amb un telèfon de marcació amb roda a la mà, cantant "Sultans of Swing", segur que no el té ningú altre que jo). però un temia que algú ja s'ho hagués inventat abans, i per tant, en cert sentit, es sentia desencisat. No parlem doncs, de les lectures de la més rabiosa actualitat, i menys encara en uns països (catalans) on a moooolta gent li agrada i se sent qualificat per opinar.
Ergo, que les vivències personals més recollides són, a risc de no interessar a ningú, els continguts òbviament més exclusius i per tant més atraients d'un bloc (fotogràfic, dietari, etc.). A banda queden els grans opinadors, que tenen tot el meu respecte, i els menys coneguts però també ben sagaços.

El segon tema que em ronda i de què us volia parlar és sobre Google Reader, un servei de Google d'agregació de fils de notícies, feeds RSS, o com en vulgueu dir, que pels no iniciats és el mateix que dir: una pàgina on pots afegir tots els diaris, blocs o altres fonts de noticies periòdiques per estar al corrent dels canvis sense haver-les de visitar totes i cadascuna, una rere l'altra. Certament còmode, per aquells que volem seguir l'actualitat, trobo que Google Reader té un parell de grans avantatges sobre altres lectors de feeds (software) i és que es pot consultar des de qualsevol navegador, a qualsevol lloc on hi hagi internet, i a més, permet compartir les notícies que més ens interessin, amb els contactes de Gmail o Google Talk (vegeu una mica més clar el que vull dir i les novetats aquí).

I a través d'això encaixo la primera part de l'article. Com que d'opinadors n'hi ha molts, i de molt influents o encertats, què millor que emprar el lector de feeds com a altaveu d'aquelles notícies que ens semblen més rellevants i que algú altre ja ha escrit, moltes vegades millor que nosaltres mateixos? No és que vulgui desincentivar la gent a escriure, és clar que no, però és necessari reescriure la mateixa cosa, sense aportar res de nou, pel simple fet de que és un qui ho escriu?
Estalviem temps, compartim noticies, amb tothom!! (de 28 contactes de gmail habituals, CAP usa la opció "Share" de Google reader, Algú usa Google Reader, de fet?? )
Per donar exemple, us deixo la meva pàgina d'articles compartits aquí. Ja veureu de seguida què m'interessa sense escriure una sola paraula.

Jo, gos? una mica... :-P

dimarts, 26 de febrer de 2008

Post #8: Lliçons de vegueria?

Avui toca política! Llegia a l'AVUI (valgui la redundància) allò que tots imaginem, i m'atreviria a dir sabem, perquè tenim ulls a la cara i estem farts de que ens enganyin: "El PSC alliçona els alcaldes contra la Vegueria Penedès". Vegeu l'article en pdf aquí. El titular en si ja és sorprenent! Anem per passos:

1- PSC, inicials que responen a Partit dels Socialistes de Catalunya:

1.1- PARTIT, en el sentit més pejoratiu de la paraula, que fàcilment podria ésser substituït per la paraula "banda" o "màfia" degut a la seva verticalitat dalt-baix en la presa de decisions, amb mà de ferro, oligàrquic, ètnic fins i tot m'atreviria a dir, i que en el cas del PSC també podria denominar-se "lloc on endollar el cunyat i la tieta" o més breument "plaga de llagostes".

1.2- SOCIALISTA (dels socialistes)...aquí s'obre tot un debat! Com entendre en socialisme en ple segle XXI i en un estat que malgrat ésser governat per l'esmentat partit, dista molt de posseïr un model econòmic socialista, i menys comunista, és certament complex. Però el més curiós de tot plegat és que la seva interpretació també varia en el si del mateix PSC. Tal i com em comentava una militant, hi ha des de marxistes-leninistes (oh!) fins a progres desideologitzats, cosa que deu ser la raó per la qual es manté la S de les sigles però no s'entra en la seva concreció.

1.3- De CATALUNYA! Aha, si... és una delegació territorial del PSOE? és una sucursal? si no fos perquè l'estructura de partit és monstruosa i l'analogia naixeria coixa, diria que té de català el que té un "xiringuito". Per ser "de Catalunya" què cal? Que els seus militants siguin catalans? No, sembla que no cal, perquè és bàsicament un partit ètnic castellà. Que defensin els interessos de Catalunya? No, tampoc és necessari perquè no ho fan en absolut, només defensen el seu electorat legionari i la seva pertinença fidel a l'estat espanyol. Llavors, que és això de "de Catalunya"? Massa ambigüitat en 3 lletres oi? sembla mentida...


2 - ALLIÇONA. Tercera persona del singular del verb "alliçonar". Segons l'Enciclopèdia Catalana: "v. tr. Instruir (algú) en una matèria". Cal que els alcaldes rebin lliçons? Això vol dir que els manca formació, coneixements o, siguem realistes, ARGUMENTS per donar als seus potencials votants. I sobre quin tema? Efectivament, sobre com ensorrar el projecte de creació de l'àmbit funcional territorial (AFT o, dit ras i curt, les cames que faran caminar la Vegueria Penedès, és a dir, una de les seves expressions pràctiques a nivell com a mínim organitzatiu/administratiu).
Efectivament, als alcaldes de Vilafranca, Vilanova, Gelida i Sitges tenen problemes per fer entendre als seus acòlits i els que no ho són (com que aquests darrers no veuen un duro del partit -i ja és extrany- tenen un pensament autònom i crític més desenvolupat que els primers) que la Vegueria Penedès no serveis per res, que és dolenta, que no ens convé. I és clar, costa d'argumentar una cosa així!

Atenció, per què per dur a terme aquesta tasca quasi impossible, que vindria a ser una mena de 1 + 1= 3, els senyors del PSC han desplaçat a totes les patums (perdoneu berguedans) de la lògia cap a la sala de reunions: Amb el numero u, Nadal! Amb el número dos, Corbacho! Amb el numero tres Labandera! I a la defensa amb el número 4, Arcarons. Quin quartet!!
Però és clar, per molta voluntat que hi posin els números no surten, per això han de defensar a ultrança el nombre màgic, el SET, com si fos un text bíblic. Set vegueries (i perquè no vuit?), i set anys i no més els que haurien de governar Catalunya si les coses fossin com toca i la gent se n'adonés de com en són aquesta gent de manipuladors. Amb els seus trucs de màgia potser enganyaran els seus votants, però i la resta? A mi, ni als penedesencs, no ens la foten! VOLEM VEGUERIA PENEDÈS!

dijous, 21 de febrer de 2008

Post #7: Premis Enderrock'08, l'altra crònica


Salut a tothom! Aquest dimarts vaig assistir a l'entrega de premis de la revista musical Enderrock a aquells que els lectors i la crítica consideren els millors
grups, artistes i discs en català o fets per catalans, o que treballen a Catalunya, com si diguéssim, segons tesis pujolistes.
Com que Vilaweb molt generosament em va regalar una invitació doble hi vaig assistir amb la Katty i ara us en puc donar la meva impressió.
En primer lloc em saltaré el que ja podrieu llegir en altres pàgines web, i passaré al què m'interessa. Aviam, actuacions, actuacions, moltes no n'hi va haver, i això que suposadament la música és el que ens portava a la Sala Bikini ben passats per aigua (les sabates no ho van resistir). En destacaré un parell que em van caure bé, i una altra que no tant.

1- Sanjosex, que treuen disc nou (Temps i Rellotge, Bankrobber, 2007), és de les positives. Els vaig conèixer amb una bona carta de presentació: Puta Revolution, a la banda sonora de la genial sèrie Porca Misèria. El nivell de les lletres està a l'alçada d'un Quim Monzó prenent whiskis, no dic res més...


2- La funesta de la nit: Víctor, una mica més i em faig enrere per aquest personatge, que a banda de ser un tipus artificial, tirant a força cregut i amb força fums, resulta que fot una músic molt dolenta. No penjo fotos perquè em va caure malament :-P

3- Love of Lesbian presenten el disc "Cuentos chinos para niños del Japón", guardonat com a Millor disc català en altres llengües, però que de fet també podria tenir un accèssit per originalitat del títol de l'àlbum. Aquí haig d'admetre que la meva opinió és poc formada, perquè només n'he sentit el directe, però això sí, era força reeixit.


Fins aquí la part normal: ara ve la friki. Sidonie, uns senyors que em queien simpàtics quan tocaven el sitar i cantaven en anglès van rebre el premi a Millor grup català en altres llengües, que sorprenentment (o no) era el castellà. No es tant aquest el problema, sinó que en la meva humil opinió, la qualitat del grup ha davallat força darrerament, coincidint amb la seva arribada a un major públic (què hi farem...). Per bé que no van actuar en solitari, si que es van afegir a Love of Lesbian, i el resultat? aquest:


Aquests hòmens potser servirien com a cheerleaders, de fet potser seria una bona forma de reconduir les seves carreres musicals després de la jubilació... Ara, què passa quan a tot això s'hi afegeix Lluís Gavaldà? Els Pets, que van rebre el premi de millor disc de l'any 2007 i de millor lletra per "Com anar al cel i tornar", van fer una primera aparició ben parida, però res comparable a Gavaldà amb perruca afro i espases de cavaller jedi fent una mena d'espectacle a la Flaming Lips:


Però per si això no fos suficient,... ara tots junts! oh, un moment,...però algú ha vist el baixista dels Love of Lesbian? És un avió? És una fletxa? És Torrente? És carnaval? NO! és... superpollastre? algú em pot dir què és? Si, allà al darrere, mireu!


Bé, sense comentaris. Força distret, l'espectacle. Sort que era gratuït, perquè a 4 euros i mig per cervesa, hauria fet molt de mal!

dijous, 14 de febrer de 2008

Post #6: Fem-los fora!


Avui les JERC hem fet pública a la premsa la campanya gràfica i publicitària que presentem per les eleccions del 9 de març, i que suposa el meu debut seriós com a cartellista amb aquest d'aquí sobre.

Per si algú li sona, està inspirat en un cartell soviètic dels anys 20 d'Aleksandr Rodchenko (Lengiz) que podeu trobar aquí, i que a diferència del primer, que tenia per objectiu promocionar la lectura, aquest recorda que a Espanya no hi fem res, i menys essent representats per pallassos com els d'aquí sobre, hereus del franquisme, vividors, representants d'institucions antidemocràtiques, medievals, caduques dins una Europa moderna, i sobretot, garants de que Espanya serà una o no serà, cosa que mai acceptarem.

Espero que us agradi a vosaltres, lectors, perquè als mitjans que n'han fet ressò, sobretot els de Mórdor, no els ha fet massa gràcia. Us en deixo un recull, més o menys simpàtic:

- ABC
- Diari de Sevilla (si, si!)
- Diario Ibérico
- e-notícies
- El Pais
- La Vanguardia

Els comentaris, en general, són força hilarants si us hi fixeu. Visca la terra lliure!!!!

dimarts, 12 de febrer de 2008

Post #5: "El saben aquell que diu...?"


Censura, CENSURA!!


El saben aquell que diu que tots som potencialment bisexuals? Bé, o això és el que diu un company meu de les JERC ("no hi som tots, falta el Travesset!"), tot i que jo no m'ho acabo de creure del tot, com a mínim pel que fa a la meva persona :-P
De totes maneres sembla que en Siso (dreta al primer frame) estava intentant explicar-li precisament això al Xavi (esquerra) ahir en un efusiu comiat, o alguna cosa similar que no vaig acabar d'entendre. Ara que s'ha acabat el "Tomate" algú ha de fer les cròniques sensacionalistes!
Aviam quanta estona trigo a rebre missatges amenaçadors per l'exclusiva...

EDITAT: Per petició de la part implicada, i per si no ho sabieu: NOMÉS ERA UNA BROMA! (sic)

Post #4: Us agraden les miniatures?

Aquest post és un petit exercici de metabloquística, una barbaritat de paraulota que m'acabo d'inventar i que vindria a ser la visió d'un bloc des del propi bloc, en aquest cas des de la pantalla de l'iPod Touch. Maca oi?


Dallonses... de fet teniu raó, el que hauria de fer és escriure de debò, i no buscar excuses!! Ara penjo un parell de cosetes mes dignes, entre elles les darreres excursions amb la EOS 400D per Barna. Fins ara!

diumenge, 3 de febrer de 2008

Post #3: iColador Extreme

Fa uns mesos que sóc un orgullós posseïdor d'un iPod Touch, un aparatet molt ben parit d'Apple que uneix en pocs centímetres un ipod dels de sempre en el seu sentit convencional de reproductor de música, amb un reproductor de video, fotos, la majoria de funcions d'una PDA (agenda, calendari, notes, etc.) i sobretot una connexió a internet via wifi, tot via una gran pantalla tàctil.

Tenint en compte que l'aparell té un processador relativament discret si el comparem amb el d'un ordinador portàtil (ja no parlem dels de sobretaula), crec recordar que al voltant dels 667mhz, i una antena wifi minúscula (una cantonada plàstica d'1 cm quadrat a la carcassa metàl·lica de l'ipod) podem imaginar que la navegació per internet i en general la seva velocitat tenen més del passat que no pas del futur.
Això no és exactament així, però quan volem mesurar la velocitat i el rendiment cal tenir en compte, òbviament, dos grups de factors:

1- D'una banda depèn del pes i contingut de la pàgina en termes de gràfics, i en menor mesura scripts que s'executin. Una pagina molt intensiva en gràfics de fons, per exemple, alentirà el rendiment de la navegació per la mateixa dràsticament, per be que el temps de càrrega pugui ser força ràpid.


2- En segon lloc, el hardware i software de l'aparell. El Safari (en la serva versió mòbil) és un navegador força àgil, però té limitacions pel qu
e fa als plugins que actualment suporta. Bàsicament, té una mancança notable respecte la versió de sobretaula, i és la incapacitat de carregar continguts Flash (temps al temps...). Sobre el processador, Apple ha revelat que el pot fer rendir més amb actualitzacions de programari, però que això por perjudicar la vida de la bateria.

Ara bé, dues preguntes. Com rendeix la navegació quan el processador no ha de suportar el pes de la interfície del Safari? I la segona, sobre el processador ja n'hem parlat, però com influeix la reduïda dimensió de l'antena?
Les dues preguntes troben la seva resposta en una operació com el jailbreak de l'ipod a la darrera versió de firmware, la 1.1.3 (pels profans, és una operació per desbloquejar el programari de l'ipod touch per permetre instal·lar-hi programes que no hi venien inclosos, més o menys). Ahir em vaig decidir a fer el pas emprant el mètode de iJailbreak, un dels més eficaços que existeixen. Aquest procediment requereix tenir l'ipod encès durant una bona estona mentre descarrega i instal·la una actualització del programari via wifi d'unes 160 MB, i que s'ha de baixar en el menor temps possible per evitar que el servidor rebutgi la descàrrega i es pengi (time out).

Com que el router al que em connecto és de l'escala de veïns i es troba separat de casa meva per un mínim de 4 barreres (una paret, dues portes i un terra/sostre) i l'antena de l'ipod té una recepció digna però millorable, vaig decidir que calia introduïr una millora revulsiva de la qualitat de la connexió. I aqui la teniu!



iColador Extreme connectat a un iPod Touch damunt d'un iCartera_de_pell_de_suport, alimentat via port USB a un Macbook

La novetat que aquí i avui presentem és l'iColador Extreme, el nou disseny que ben aviat Cupertino farà públic com a antena wifi accessòria als seus iPod Touch i iPhones, però suposem que en color blanc o metal·litzat :-P El seu disseny revolucionari de forma semiesfèrica i en xarxa entrellaçada proporcionen un increment espectacular en el rendiment de l'antena i la velocitat de la connexió.
Les dades següents us prometo que no són falses:


- Velocitat de descàrrega-navegació mitjana de l'iPod Touch a casa meva (SFTP): 25-30kbs
- Velocitat de descàrrega-navegació amb la porta del pis oberta: 45-50kbs
- Velocitat de descàrrega-navegació des del Terminal (Term-vt100): aprox. 100kbs
- Velocitat de descàrrega-navegació des del Terminal amb l'iColador Extreme connectat: 300-315kbs CONSTANTS!

Proveu-lo! És revolucionari! i és de butxaca! i no val més d'un euro! Només és compatible amb Mac, això si, que la meva xicota el te instal·lat al seu PC i no veig que experimenti cap millora notable ;-)

dilluns, 28 de gener de 2008

Post #2: Capità Penedès II

.
Un any més, les JERC Alt Penedès participem en el Fastcurt, un concurs de curtmetratges que es a anualment a Vilafranca i que aquest any arribava a la tercera edició. El festival, evidentment, acompleix el requisit de permetre curts d'estar per casa com el nostre, motiu pel qual vam poder participar-hi, costat per costat, amb d'altres de ben professionals, i una altra majoria de ben cutres.
Sense més paraules, us deixo amb el nostre:



Què, bo eh?? ;-) La batalla a l'estil Batman dels 60's sobretot oi? Si, sembla mentida, però no vam guanyar. Bé, de fet no vam quedar ni entre els 3 primers, ni vam tenir un premi del jurat, així que...vam riure molt fent-lo, però poc rendible.
Què hi farem...

diumenge, 27 de gener de 2008

Post #1: Escrit en un Mac (INAUGURACIÓ)

.
Salut a tothom!

Avui dono per inaugurat aquest bloc. Que quins continguts tindrà? Aviam, de blocs de política n'hi ha una pila, de música...menys però està ple de modernillos i enterats i és una pèrdua de temps; de personals encara més, i si són de l'estil dels fotologs fan caguera i la gent no sap ni escriure.
D'Apple també n'hi ha un munt, però em conformaré a dir que escric des d'un, i que van com la seda, no cal fer més publicitat. Aquestes són algunes de les meves aficions, això era una pista.

Sobre el contingut del bloc doncs... admeto que no he aclarit res, però si heu arribat a llegir això tampoc crec que tingueu massa expectatives (ni jo tampoc). Per tant espereu una barreja de tot plegat, sense ordre ni concert, perquè ser metòdic tampoc és el meu estil.

Apa, feu bondat.