dimarts, 2 de setembre de 2008

Post #10: Fusió dels sectors crítics d'Esquerra


En vistes de la notícia que ha aparegut en diversos mitjans, s'ha començat a parlar d'una fusió d'esforços dels sectors crítics vers la direcció d'Esquerra:
Esquerra Independentista i Reagrupament.

Us deixo la resposta al correu d'un company que em demanava el meu parer, i de passada actualitzo el bloc:



Hola Pere!
No se que t'han contestat els companys, per tant em deslliuro de les intoxicacions. Intentaré construir un discurs raonable i intel·ligible, no sé si me'n sortiré, després m'expliques que en penses:

En primer lloc em centro l'acord d'Entesa:

Esquerra (Republicana de Catalunya) darrerament no belluga fitxa, fins i tot quan tots nosaltres -gent de criteri gens dubtós ni contaminat per la cúpula- coincidiríem que estan/estem pixant notablement fora de test. Els socis de govern ens prenen el pèl: el PSC/PSOE ja ho sabem, ho ha fet sempre, ens intenta fer menjar gripaus per tot arreu, i més concretament al Penedès ens els vol fer entrar sense vaselina amb el tema de la vegueria, el CIM o d'altres.
Ara a l'embat enculador s'hi uneix Iniciativa-Verds, del qual inicialment no dubtàvem tant, pq són suposadament gent d'esquerres, com nosaltres, malgrat que més centrada en altres propòsits que no necessàriament la independència dels Països Catalans (que hauria d'ésser, a banda dels temes socials, el principal motor del nostre partit). Dinamiten l'estratègia del front comú, ignoren en Carod (d'acord, no són els únics :-P) i cauen en un ridícul espantós, que de retruc ens afecta.
Personalment, i tot i que de bon principi m'hi oposava, crec que els socialistes ja estan anant massa lluny: són un company de viatge que no ha malgastat CAP ocasió per enfonsar-nos en el fang, i al contrari del primer tripartit, ara ni obrim la boca quasi. o ho fa en Ridao que no borda gaire fort. En tot cas cal fer callar d'una vegada les veus cada cop més nombroses que som un partit més, sense ambició, que llepa el cul als sociales, ens hi va la reputació. Ara com ara, és millor un Dragon Khan -breu i intens si cal- que uns cavallets de fira.

Ara, pel que fa a l'estratègia:
Cal aprofitar les oportunitats que el destí ens brinda, les calamitats i errors contrastats dels governants espanyols, les balances fiscals, els pressupostos de l'estat, els més que possibles retalls socials, la crisi econòmica... però també les parts positives, com l'entusiasme de les plataformes civils, de les invitacions de dirigents d'altres partits, la debilitat d'uns altres, i sobretot l'inequívoc creixement de l'independentisme, tant gran que fins i tot sobrepassa el seu motor, que és Esquerra.
Cal fer quelcom, i és possible que això passi per un sacseig més fort a la direcció d'Esquerra. Un 18% d'EI és poc, Reagrupament ha cessat l'embat després del Congrés Nacional, i malgrat que en aquell moment el pes -ja força combinat- d'ambdós corrents va ser prou com per introduir canvis de pes en l'estratègia teòrica del partit (ponència, vaja), ara s'ha malgastat. Crec doncs, que si es va poder coincidir en un 90% per aprovar la ponència també podrem consolidar una estratègia comuna en una aliança entre EI i Rcat.
De la mateixa manera que la gran majoria de catalans (en el sentit de gent que s'estima, més o menys, aquest país, i no perquè tingui unes platges maques, ja m'enteneu) demana que les forces polítiques i socials catalanistes s'uneixin per aconseguir l'OBJECTIU COMÚ de l'autodeterminació, nosaltres hem de ser capaços d'estar units internament per consolidar una estratègica comuna i conjunta de pactes, aliances puntuals, o si s'escau, canvi de coalició de govern. Si és el que el votant, o potencial votant -o afí- ens demana, li hem de donar.

I sobre Reagrupament:
Aquí em limitaria a citar el post de'n Pere. Discrepo sobre l'estratègia de Reagrupament, però no sobre el seu objectiu final. Estic força convençut que el gruix dels seus militants, descartant aquí els oportunistes, els cremats amb la direcció, els boicotejadors i alguns dels xenistes (no se quin percentatge representen, però vull creure que no majoritari) són gent compromesa amb el país, però cansada, fins i tot esgotada, amb els petits passos errants d'Esquerra, que hauria de liderar el creixement de l'independentisme, i no ésser-ne només un afectat secundari. El que ens cal és valentia, i ni que això ens dugui a equivocar-nos serà agraït pels nostres militants, i d'altres que no ho són. Recordeu quan en Carod es va reunir amb ETA, per exemple. Són accions a vegades qüestionables, però tothom els reconeix valor, esforç i compromís, i redueix les xafarderies sobre l'estima dels nostres càrrecs per la poltrona, que per exemple no poden caure sobre gent com l'Uriel Bertran. No treuran els tancs, no patiu; no ens empresonaran, què més voldrien... No som hooligans ni militants de CAJEI, podem fer coses grans, molt grans. Aprofitem doncs l'eina, que és Esquerra!

Ara ens cal traçar un full de ruta per assolir la independència. Un full seriós, no un 2014. Cal poder deixar un aliat de govern a l'estacada si s'ho mereix, ni que això ens suposi la seva esbroncada. Oblidar els favors i construir el país. Oblidar les amenaces i constriccions constitucionals. La Llei de Referèndums és la ultima que necessita que Esquerra estigui al costat d'uns mateixos aliats. Després ja només comptaran les majories parlamentàries -siguin quines siguin- per plantejar els qüestions claus pel nostre poble, i la majoria social, que les votarà a favor.
I si això ho compartim amb Regarupament, que sembla que si, llavors busquem una bona aliança estratègica, pressionem la direcció, trenquem barreres, denunciem l'estat espanyol a Europa, busquem aliats internacionals, deixem-los en ridícul, i sobretot, engeguem-los a la merda. Sense complexos. Vull veure el meu país (com a mínim el Principat) lliure i sobirà; sé que no sóc l'únic, només ho hem de dir amb una sola veu.

6 comentaris:

Josep ha dit...

Ara ja s'han acabat els congresos territorials.
Ara toca treballar.

Toni Jover ha dit...

Certament, a la feina s'ha dit.
Per cert, a tu t'he vist al bloc d'en Jair, ens coneixem? ;-)

Josep ha dit...

Salut Toni

El BASAJAUN és un personatge mitològic basc. Viu al bosc, és molt alt, barbut, pelut i molt fort.
Amb el nom de BASACHAUN també existeix en l'antiga mitologia aragonesa. En algunes regions occitanes com el Bearn també existeix.

I no sé si ens coneixem... tracte poc amb skelets pixelats

Toni Jover ha dit...

Caram, merci per l'aclariment, josep. Ara, escrit en aquest tema algú es pensarà que parlem d'algun fosc dirigent d'Esquerra...

PD: en realitat la meva calavera no està apixelada, és només un efecte 2.0-hard

Josep ha dit...

A ERC tenim moltes figures literàries i mitològiques. Com a qualsevol partit polític amb més de 1000 militants.

La calavera mola.

Toni Jover ha dit...

També tenim molt friki, com a qualsevol partit que hagi multiplicat militància i votants en tant poc temps. On milita l'Intel·lectual Punk?

Per cert, et felicito per haver confirmat fal·laciocientíficament el que tots ja sabíem del Berguedà, que és la comarca més garrula dels PPCC (tot i que la vila més garrula podria ser ben bé Moià)
Salut!