dijous, 2 de juliol de 2009

Post #14: No me'n puc estar, de fer-vos arribar això


El mèrit no és meu, sinó d'en Saül Gordillo. Article de capçalera que podeu trobar a l'AVUI aquí.


Dinamitar la política d'exteriors

Saül Gordillo / Periodista www.saul.cat

Els partits i els mitjans espanyols i catalans que mantenen l'ofensiva contra la política d'exteriors del govern de Catalunya no tenen cap escrúpol. Si el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira hagués assistit als funerals de Vicenç Ferrer a l'Índia l'haurien atacat de la mateixa manera que han criticat l'austeritat de la delegació catalana. Haurien dit que era un dispendi excessiu en temps de crisi, i que amb els diners del viatge oficial s'haurien pogut adoptar tants nens o fer tantes aules o pous. Quan Carod va visitar Ferrer a l'Índia, les despeses van aparèixer als diaris. Ara, en canvi, no he sabut trobar en cap mitjà el cost del viatge del president del Congrés, José Bono, i la seva senyora, en avió Falcon de l'exèrcit. Aquesta és la diferència entre la política d'exteriors espanyola i la catalana, entre l'acceptació de les despeses d'un Estat i la intransigència respecte a les d'una nació que ha de demanar perdó per cada viatge que fa. Si els governants catalans malgastessin diners públics, s'entendria l'obsessió mediàtica, però no és això el que surt als mitjans. La notícia sistemàtica del cost de viatges institucionals, lloguer d'ambaixades o equipament de vehicles oficials és d'una gran misèria, únicament explicable per la pretensió de dinamitar qualsevol intent de bastir una política d'exteriors desacomplexada.

Jordi Pujol va ser reconegut com a estadista. El seu carisma, bagatge intel·lectual i domini d'idiomes suplia una política d'exteriors precària. La manca d'estructures d'Estat en el front internacional quedava dissimulada per les habilitats personals del president. La picaresca dels seus viatges arreu del món, que Ramon Pedrós va recollir en un llibre, era vista amb simpatia i admiració. Enganys als ambaixadors espanyols, senyeres de camuflatge i càmeres de fotos d'amagatotis a la Casa Blanca són flaixos d'una presidència que no tornarà. Pujol va plegar, i Catalunya va perdre l'estadista respectat mundialment. Llàstima que no deixés estructures fermes i inamovibles de projecció catalana a l'exterior. Perquè, si després de 23 anys els deures estiguessin fets, avui ningú no qüestionaria viatges ni ambaixades.


Post #13: El disseny gràfic a les eleccions europees (a Catalunya), segona part


Seguint el meu desastrós ritme d'actualització de continguts d'aquest bloc, avui retorno a la càrrega amb el repàs al disseny gràfic de la campanya de les europees passades, ara que ja és un tema completament intranscendent.
Com que és un tema que només desperta interès (i poc) durant els dies de campanya, serà una mica més complicat enfocar-lo, però es farà el possible.


CiU: Ramon Tremosa

La jugada de CiU amb Tremosa ha estat força hàbil. D'una banda ha fet un pols amb Esquerra presentant l'únic candidat que -a nivell català i en clau catalana- estava a la seva alçada, i els va sortir prou bé (de fet el van presentar abans que ERC, i molts hauriem preferit que tant ell com en Junqueras hi anessin de bracet a Europa, però això ja és un altre assumpte, una estratègia que ens reservem per un altre dia). D'altra banda, CiU s'ha tret de sobre un d'aquells personatges que li pot resultar incòmode en determinats contextos de connivència amb l'enemic i sectors espanyolistes de la coalició, tot allunyant-lo de l'epicentre del terratrèmol.
De fet, si consulteu la pàgina web Convergència i Unió (www.ciu.cat) no veureu cap referència al candidat, ni tan sols als blocs i pàgines referenciades a la portada, on si que apareix -en canvi- Xavier Trias. Aposta estratègica doncs.



Anem al gra! El cartell de Tremosa és terriblement convencional. No conservador, compte: val a dir-ho, intenta arriscar-se i aportar tocs de modernitat, però massa vistos ja.
M'explico:
D'una banda, a dalt, un gran "ARA" -eslògan suat- encapçala el cartell i actua alhora d'aura/corona d'espines del candidat, un Tremosa que ha estat fotografiat amb cara de bon noi, una candidesa allunyada de l'ira continguda que emprava en els seus encesos escrits de crítica econòmica i fiscal a l'estat espanyol, als quals ens tenia gratament avesats abans d'esdevenir candidat de CiU a les europees. Una llàstima.
Seguidament, veiem adherit un "CAT", com aquells que molts enganxen a les matrícules edls seus vehicles, tot desafiant la prohibició, cosa que dóna un toc de transgressió un pèl extravagant i alhora ens evoca una imatge familiar per a molts. Una autèntica llàstima que CiU, durant els seus nombrosos anys de govern a la Generalitat, no aconseguís ni el distintiu nacional ni el principatí, ni li interessés gaire aquesta exhibició folklòrica.

Ja hem parlat de l'aspecte del candidat, val a dir que el seu nom apareix força petit i a mà dreta del seu rostre. una indirecta? En tot cas es refia de la campanya publicitària del partit per fer-lo conegut, un risc a tenir en compte.
Si fins ara no hem vist cap sorpresa, la resta del cartell tampoc ens sorprendrà. Bé, una mica. "Suma +" (deixant a banda que els d'Unió devien estar convençuts que aquest home restava, més que sumar) sembla ben bé un plagi del logotip del diari Avui, tant per la tipografia emprada com pel signe "+". Altre cop, s'intenta buscar referents que resultin familiars al votant? Estem parlant del mateix dissenyador? Especulacions al capdevall, però estranyament sospitoses. No em feu cas.

Finalment, dos detalls: En primer lloc, l'hibridació del logo del partit amb la bandera europea és nova en la trajectòria de les europees del partit (podeu trobar els cartells de campanyes anteriors aquí) però força lògica i natural tenint en compte el color d'aquest: jugada intel·ligent i que en certa mesura s'assembla a la incorporació de la senyera a la part baixa, tot i que substituïda pels estels grocs. Aviam si els agrada i a les properes espanyoles hi posen al bandera de l'estat veí.

En segon i darrer lloc, el que no és nou són els colors del cartell. El blau ja el coneixem, però el taronja també. Recordem que aquesta combinació de colors ha estat també utilitzada per Partit Popular en moltes ocasions, però també Guardans el va utilitzar de fons quan aquesta es va estrenar com a referent visual del partit. Sembla ser una tendència relativament popular a Europa entre els partits liberals i conservadors, cosa que es deu associar amb certs tòpics del segle passat en termes de disseny. Agraïm des d'aquí que Xavier Trias, a Barcelona, tingui dissenyadors més atrevits i no tant carques -cosa que contrasta, dit sigui de pas- amb el que representa la seva persona.

Ah, me n'oblidava! El seu cartell va ésser l'únic que no es va arribar a penjar físicament al carrer el primer dia per part del candidat. Es veu que ho van fer de forma virtual, i és que aquests de CiU són pijos fins i tot per embrutar-se les mans! ;-)
Crec que no em deixo res. Aviat, més!