dijous, 2 de juliol de 2009

Post #14: No me'n puc estar, de fer-vos arribar això


El mèrit no és meu, sinó d'en Saül Gordillo. Article de capçalera que podeu trobar a l'AVUI aquí.


Dinamitar la política d'exteriors

Saül Gordillo / Periodista www.saul.cat

Els partits i els mitjans espanyols i catalans que mantenen l'ofensiva contra la política d'exteriors del govern de Catalunya no tenen cap escrúpol. Si el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira hagués assistit als funerals de Vicenç Ferrer a l'Índia l'haurien atacat de la mateixa manera que han criticat l'austeritat de la delegació catalana. Haurien dit que era un dispendi excessiu en temps de crisi, i que amb els diners del viatge oficial s'haurien pogut adoptar tants nens o fer tantes aules o pous. Quan Carod va visitar Ferrer a l'Índia, les despeses van aparèixer als diaris. Ara, en canvi, no he sabut trobar en cap mitjà el cost del viatge del president del Congrés, José Bono, i la seva senyora, en avió Falcon de l'exèrcit. Aquesta és la diferència entre la política d'exteriors espanyola i la catalana, entre l'acceptació de les despeses d'un Estat i la intransigència respecte a les d'una nació que ha de demanar perdó per cada viatge que fa. Si els governants catalans malgastessin diners públics, s'entendria l'obsessió mediàtica, però no és això el que surt als mitjans. La notícia sistemàtica del cost de viatges institucionals, lloguer d'ambaixades o equipament de vehicles oficials és d'una gran misèria, únicament explicable per la pretensió de dinamitar qualsevol intent de bastir una política d'exteriors desacomplexada.

Jordi Pujol va ser reconegut com a estadista. El seu carisma, bagatge intel·lectual i domini d'idiomes suplia una política d'exteriors precària. La manca d'estructures d'Estat en el front internacional quedava dissimulada per les habilitats personals del president. La picaresca dels seus viatges arreu del món, que Ramon Pedrós va recollir en un llibre, era vista amb simpatia i admiració. Enganys als ambaixadors espanyols, senyeres de camuflatge i càmeres de fotos d'amagatotis a la Casa Blanca són flaixos d'una presidència que no tornarà. Pujol va plegar, i Catalunya va perdre l'estadista respectat mundialment. Llàstima que no deixés estructures fermes i inamovibles de projecció catalana a l'exterior. Perquè, si després de 23 anys els deures estiguessin fets, avui ningú no qüestionaria viatges ni ambaixades.


1 comentari:

Josep ha dit...

Darrerament la política catalana està massa encabronada.